La Ruta de la Seda

La Ruta de la Seda

La Ruta de la Seda és el nom amb el que s’anomena una vastíssima xarxa de rutes comercials operatives des de l’Antiguitat i que portaven tota mena de mercaderies des de la Xina fins a Constantinoble, on es eren distribuïdes per tota Europa. Encara que les mercaderies eren de tot tipus (pedres precioses, teles, espècies, corall…) la mes valuosa era la seda ja que només els xinesos coneixien el secret de la seva fabricació.

Una mica d’història…..
Les primeres notícies que tenim de la Ruta de la Seda ens venen de l’historiador grec Estrabó que va escriure que Alexandre “va estendre el seu imperi fins més enllà de Seres (Xina) i el Phryni” (Estrabó XI, XI, I). I tenim documentat que el 328 aC, Alexandre va fundar la ciutat d’Alexandria Escate (“Alexandria la mes llunyana”) a la boca de la Vall de Fergana, la qual va esdevenir un node clau a la Ruta nord.

A partir del 323 aC, els Ptolomeus van començar a governar Egipte, punt neuràlgic de distribució comercial a la Mediterrània. Des dels ports a la costa de la Mar Roja i també pel Sinaí, van promoure el comerç amb Mesopotàmia, la Índia i l’Àfrica oriental amb els mercaders nabateus.

Aquesta situació es van mantenir durant l’època romana, on la seda era altament apreciada. Els romans coneixien la seda salvatge que es fabricava a la Illa de Cos, però no la relacionaven amb la seda importada des de les muntanyes del Pamir. Els romans creien que la seda era d’origen vegetal i creixia als arbres, com van afirmar Sèneca (Hippolytus)  i Virgili (Geòrgiques). Era tan important el comerç per obtenir la seda que Plini el Vell, a la seva Historia Natural (12.84) va dir: “Pel cap baix, la Índia, Seres i la Península Aràbiga prenen del nostre Imperi 100 milions de sestercis anuals. Es a dir, això és el que ens costen els luxes de les nostres dones”

Durant el segle I dC, la Ruta entre la Índia i l’Occident estava ja consolidada amb relaciones diplomàtiques a la Vall de Fergana, Bactriana i Partia. Aquests camins, tant terrestres com marins, eren perillosos ja que les mercaderies transportades tenien molt valor i eren cobejades per tota mena de pobles, com els nòmades Xiongnus contra els que lluitava l’imperi xinès de l’emperador Wu Di.  Aquests nòmades es van acabar reagrupant i esdevenint els Huns que formar part de les grans migracions bàrbares dels segles IV i V dC que van fer caure l’Imperi Romà d’Occident.

A l’Edat Mitjana, seguia el misteri sobre l’origen de la seda, però les rutes comercials estaven completament consolidades de mans de comerciants xinesos, sogdians, mongols,  armenis, magiars, àrabs e indis entre altres. El que cal entendre és que la Ruta de la Seda va actuar com un canal d’aculturació de les tribus de pastors nòmades, els territoris de les quals transitava, esdevenint no només un camí d’intercanvi mercantil sinó també un espai que va aportar riquesa (per comerç o pillatge) i va esdevenir un motor de desenvolupament social i polític de la zona.

L’any 1284, un amanuense anomenat Rustichello de Pisa, va ser fet presoner pels genovesos a la Batalla de Meloria. Anys mes tard, el 1298 va compartir cel.la amb un comerciant venecià anomenat Marco Polo. Sembla que del relat dels viatges que li va fer el comerciant, Rustichello va escriure el Llibre de les Meravelles (Il Millione) on es relaten els viatges de Marco Polo a la Xina, amb el seu pare Mateo i el seu oncle Nicoló.

L’obra es divideix en quatre llibres. El primer tracta d’Orient mitja i Àsia Central. El segon es centra en la Xina i la cort de l’emperador Kublai Khan. En el tercer es descriuen diverses regions costaneres d’Orient: Japó, Índia, Sri Lanka,  el Sud Est asiàtic i la costa oriental africana. Finalment, el quart llibre relata les guerres mongoles i descriu algunes regions del nord, com algunes províncies russes. El llibre va assolir una gran popularitat i va contribuir a la creació d’un imaginari col·lectiu sobre l’exòtic Orient a mes de proporcionar dades pràctiques molt valuoses per a viatgers que volguessis aventurar-se per aquelles contrades.

Durant els segles XVI i XVII, els viatges des d’Occident van començar a ser mes habituals. El mercader portuguès Ferno Pires va fundar la primera factoria comercial europea a l’estuari del Zhujiang i el jesuïta Mateo Ricci va ser el primer enviat l’any 1583 per portar l’Evangeli a la Cort Celestial. A mida que les rutes comercials s’anaven consolidant, el comerç cada cop es va estabilitzar.  No obstant, no va ser fins l’any 1877 que el geògraf alemany Ferdinand von Richthofen la va batejar amb el nom amb que la coneixem en l’actualitat

L’any 2014, la  UNESCO la va incorporar a la seva Llista de Patrimoni Mundial , concretament el tram del Corredor Chang’an-Tianshan (Xina, Kazajstan i Kirguistán)

 

…i el menjar a la Ruta
Les especies eren la segona mercaderia en importància que transportaven els mercaders. No només les transportaven com a valuoses mercaderies, sinó que també les usaven per a emmascarar les olors del menjar que resistia malament els rigors del trajecte. Les mes comuns eren el pebre, el gingebre, la nou moscada, els claus d’olor, el comí, el safrà,  el macís i la canyella.

La Ruta també va servir per introduir nous productes d’Occident a la alimentació xinesa com els cogombres, les nous, les llavors de sèsam, les figues, les magranes o l’alfals i per donar a conèixer  la viticultura.

La Ruta travessa mes de 40 països amb tradicions gastronòmiques ben diverses i jo us proposo emprendre el viatge plegats descobrint aquests paratges a través de 10 etapes:

  1. Xi’an (Xina). Panets dolços de caqui
  2. Dunhuang (Àsia central). Te de pell d’albercoc
  3. Kashgar (Turkestàn xinès). Samoses de xai
  4. Samarcanda (Uzbekistán). Plov
  5. Merv (Turkmenistan). Pishme
  6. Kabul (Afganistan)
  7. Susa (Iran)
  8. Mosul (Irak)
  9. Aleppo (Siria)
  10. Bursa (Turquia)

Cada mes, publicaré una recepta relacionada amb cadascuna de les etapes. Espero que ho gaudim plegats. I comença l’aventura !

A la Banda Sonora ens acompanya Blue Little Flower, una canço tradicional xinesa interpretada per Yo-Yo Ma i the Silk Road Ensemble. (Silk Road Journeys: When Strangers Meet, 2002)

L’autor de la foto que il.lustra aquesta entrada és el meu amic Enrique Moreno. Gràcies per cedir-la !